Bé, senyores i senyors, estimats nens. El poble ha parlat i ha escollit els membres del seu Gran Sanedrí (perdonin la terminologia, però és que avui és Dimarts Sant). Ara, a cop calent, és quan toca fer les anàlisis del comportament de la gent davant d’una urna, en un exercici d’hermenèutica molt distret però que probablement sigui inútil a efectes pràctics. Ara entra en joc l’ars combinatoria, els equilibris sempre difícils (i de vegades irreconciliables) entre el que és desitjar, el voler i el poder. M’agradaria molt poder veure per un forat com van les negociacions, com un testimoni invisible, un cronista discret de les trobades que, en bona mesura, decidiran el futur del país. Quina és la seva mecànica, si hi ha complicitats, si les coses es negocien d’entrada o hi ha prolegòmens. Quin és el to, quines són les excuses, la retòrica, amb quina mena de cerimònia se segella el pacte. Si s’aixequen actes, se signen declaracions o bé n’hi ha prou amb la paraula, com es feia abans. Però em temo que no ho sabrem. Els diaris intentaran explicar-nos-ho, tan a fons com puguin, amb informacions directes, insinuacions o, directament, amb intoxicacions dels uns i dels altres, entre cortines de fum, foc amic i globus sonda. Potser el panorama s’anirà aclarint a mesura que passin lentíssims els dies dels terminis legals, o qui sap si s’esperaran a última hora per mantenir l’enjòlit. És part del joc. Els ciutadans, però, agrairíem generositat, intel·ligència, sentit d’estat, que es faci l’andorrà només fora del país, una mica de seny i, si pot ser, alguns rampells de rauxa.