L’incendi de la catedral de Notre-Dame de París ha estat un succés mediàtic de primera magnitud. Res més colpidor que un símbol cremant sense aturador per generar i atreure l’interès (i el morbo, que també juga). Una desgràcia convertida en espectacle per a milions d’espectadors/voyeurs, des dels “privilegiats”, que ho varen poder veure en directe, fins a la gran majoria que ho vàrem ser virtuals. Més enllà de la pèrdua física puntual que ha estat l’ensorrament de l’Agulla i la pràctica totalitat de la coberta, a més del cor i altres elements, tots de fusta; Notre-Dame continua dempeus. Les pedres amb més de vuit-cents anys d’història han resistit el desafiament del foc i amb elles, França. Els polítics i prohoms no han trigat gens en agafar aquesta oportunitat per les banyes i ja s’ha posat en marxa la campanya per a la seva reconstrucció. Els diners en aquest cas no seran cap problema vistos els anuncis de donatius que han fet algunes de les primeres fortunes del país. Unes xifres que a poc que la quantitat que finalment es reculli s’hi aproximi, donarien per refer Notre-Dame almenys un parell de vegades. Fem de la catàstrofe una oportunitat. No hi ha res més efectiu per a recuperar l’esperit de la tropa -qui diu tropa, diu poble, diu estat- que trobar un element aglutinador que s’imposi per sobre del desencís i les misèries del moment. I com a detonant, l’incendi de tot un tresor del patrimoni cultural i religiós del país, i si m’apuren d’Europa, és insuperable. I que ningú vegi en aquestes ratlles cap ombra conspiranoica. Les oportunitats es cacen al vol. I d’això els polítics en sabeu un niu.