Feliç dilluns que segueix al primer diumenge després de la lluna plena un cop passat l’equinocci de primavera a l’hemisferi nord. O el que és el mateix: “Pasqua florida, els ous són meus”- que diuen a Encamp. Més enllà de la fe de cadascú, són dies de celebrar que som vius i que seuen cares noves al voltant de la taula. De retrobar-nos. Amb la fe -alguns-, i amb la tradició i les primeres vacances -la resta-. Les mones evolucionen sense perdre l’essència. En el fons, no és més que l’excusa per compartir. Perquè en certa manera d’això es tracta, de retrobar-nos amb el que som i amb el que hem estat sempre. De quina altra cosa serveixen els ritus sinó? Cal trobar els lligams que ens connecten més enllà d’idees i vivències. Ancoratges amb les tradicions gastronòmiques i culturals. Xai pasqual, que és molt més que un plat a taula. Suposo que aquesta és la cara més arquetípica de la Pasqua. Més enllà dels dies festius que anuncien la proximitat de l’estiu, que ja s’albira al calendari. Més enllà de comunions i casaments. Més enllà de l’escalfor que sembla que es vol obrir pas entre la pluja d’aquests dies. Ganes de sol, de guardar l’abric, d’allargar els dies. En el fons, el que val la pena és agafar temps per respirar, compartir i trobar aquest lligam invisible que uneix diverses generacions i que ens permet anar a l’essència de les coses. Dies d’esperança, de resurrecció, de retorn a un nou principi, en un cercle infinit que repetim des de temps immemorials. Temps de l’etern retorn -que deia Mircea Eliade-. Com l’operació biquini: l’etern retorn, passada la Pasqua.