Dimarts. Sant Jordi. Toca complir amb la tradició. A banda dels que aprofiten per vendre bijuteria artesana, els que promouen alguna causa més o menys justa que ni imaginaves que existia, i els partits polítics a la caça de l'indecís, constato que any rere any hi ha més parades amb roses i menys parades amb llibres. No seré jo, però, qui discuteixi al gremi de floristes el seu dret a fer calaix en una data tan assenyalada. De fet, segons la literalitat de la llegenda, tenen tot el dret a reivindicar-se com els veritables protagonistes de la diada. A més, un cavaller medieval que va per la vida empaitant dracs i rescatant princeses presumptament en perill tampoc no es veu per enlloc que hagi de ser una icona amb gaire relació amb la indústria literària. Fins i tot a la Viquipèdia (si no va errada, que tot podria ser) queda força clar que sant Jordi és un perfecte intrús. A l’entrada rosa es pot llegir: “En la tradició grega, la rosa és una de les flors dels déus, nascuda d’una gota de sang de Venus, en punxar-se el peu amb una espina.” I més endavant s’hi afegeix: “En algunes llegendes italianes, la rosa és símbol de virginitat; contràriament, les cortesanes de Roma celebraven la seva festa el 23 d’abril, consagrat a Venus Ericina, i es mostraven adornades de roses i murtres.” Malgrat tot, els qui vulguin mantenir-se fidels a la versió ortodoxa es poden remetre al paràgraf que diu: “L’associació rosa-sang és present en la llegenda catalana de sant Jordi.” Tot i que, comparativament si més no, és un argument circular que resulta certament feble per justificar el protagonisme del cavaller Jordi i el seu drac ensinistrat.