Avui que els veïns de sota estan convocats a les urnes per escollir els diputats i senadors per a una legislatura que promet... me’n guardaré prou de fer cap mena de comentari sobre la campanya i menys els (possibles) resultats. Mentre el tema ha anat distraient l’atenció del respectable -a Catalunya amb l’afegit del judici al procés- s’han produït altres fets tant o més noticiables, que han passat sense pena ni glòria mediàtica. Per exemple fa uns dies l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) alertava sobre “el declivi de l’espremuda classe mitjana”. Res alarmant, si no fos perquè, per bo i per dolent, és la que ha marcat i alimentat el sistema i l’estat del benestar/malestar on respirem tots. Més cosetes, resulta ser que els protagonistes de la darrera onada d’atacs terroristes suïcides que ha sacsejat Sri Lanka, amb més de 250 morts (segons els darrers recomptes oficials); eren joves en la trentena, de classe alta i amb estudis superiors. Però a veure, no havíem quedat que el personal que comet aquesta mena d’actes eren uns pobres d’esperit, fàcilment manipulables i influenciables? I do, que ha passat. Sort que Estat Islàmic havia estat destruït! O no és el que ens han venut els altaveus mediàtics darrerament? I “last but not least”. Recorda vostè el rebombori que es va organitzar per la fuga d’empreses de Catalunya, com a conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre? Doncs ara el rànquing d’empreses que canvien d’aires (la seu social) el lidera Madrid i de forma destacada. Però no passa res perquè com deia aquell “España y yo somos así”. Salut i paciència!