Suposo que perquè plou cada dia. Qui sap? O la primavera, que altera horaris i percepcions. O simplement el cansament acumulat dels darrers mesos. Aquests són dies introspectius, a l’espera que surti el sol. Dies de quedar-se a la bombolla. El racó íntim i personal al qual pocs escollits tenen accés. Aquell recer on et sents protegida. Tots vivim en la nostra bombolla. Per a alguns, la bombolla és càlida i acollidora, per a d’altres fosca i angoixant. Ens agrada creure que existeix allò que és normal, com a sinònim d’encaix social. I ric -sota el nas- quan m’adono que la normalitat estadística no és més que la mitjana de dues dades no necessàriament convergents. Tornem a la bombolla. Allà on sempre pots ser tu mateixa. Sense pressió, sense etiquetes, sense recança. Les malalties mentals són encara un estigma per a molts. Allà on es barreja la por a tornar-se boig i la dificultat per compartir-les. Per això són tant importants iniciatives com la publicació de Bip-Bip. Marxem al planeta Bipolar, escrit per Angi Duró i il·lustrat per la Cecília Santañes. El trastorn bipolar és una malaltia mental crònica que es caracteritza per variacions en l'estat d'ànim. Un dels principals problemes és que es triga a detectar entre 5 i 10 anys perquè sovint es confon amb una depressió. Encara que no té cura, un seguiment i tractament adequat permet a la majoria dels pacients portar una vida normal en els àmbits laboral, social i familiar. Però cal que en parlem, i que deixi de fer por fer-ho. A la fi, l’única diferència és que la seva bombolla té més colors que la nostra.