En el moment d’escriure aquestes línies encara no ha tingut lloc la “mobilització ciutadana” a què cridaven els sindicats aquests darrers dies, i, per tant, tampoc no hi ha dades sobre quin seguiment ha tingut. Potser el poder de convocatòria haurà crescut de manera extraordinària respecte d’anys anteriors, o potser no. En qualsevol cas, a banda de les moltes reivindicacions laborals que es poden fer amb tota justícia, en una data com l’1 de maig també s’agrairia de tant en tant certa autocrítica, o almenys cert grau de debat públic sobre quin és el paper que han d’assumir els sindicats a la societat actual. Per exemple, resulta força curiós constatar com la força social i la capacitat de mobilització que tenen els sindicats francesos s’esvaeix misteriosament de Pirineus en avall; i potser n’hi hauria d’haver prou amb aquesta evidència per concloure que alguna cosa no deuen fer bé del tot els sindicats andorrans (i encara més els espanyols) perquè els costi tant tenir la mateixa confiança dels ciutadans que a França; tot i admetre que cada societat té els seus trets diferencials i això també hi influeix. Ningú no pot negar que la tasca dels sindicats ha estat fonamental per assolir molts dels avenços socials del darrer segle; però tampoc no es pot negar que els darrers temps s’ha trobat a faltar una posició més ferma per la seva part (sobretot a Espanya, però també a Andorra) a l’hora de combatre problemes com la precarietat laboral, que certament sembla una reivindicació més important ara com ara que no pas aconseguir que l’1 de maig sigui festiu en un país on només hi ha cinc festius per llei en tot l’any.