Dimecres passat quedarà inscrit al annals de can Barça (i als del futbol internacional). La victòria davant el Liverpool és de les que alimenten tertúlies i mitomanies intergeneracionals. Si el partit s’hagués perdut, vostè no estaria llegint aquestes ratlles. Només perquè vàrem guanyar goso blasmar que l’alineació i el joc desplegat pel FC Barcelona em va semblar un insult. Sí, ja sé que opinadors i entesos de tota mena han justificat, quan no lloat, el plantejament d’Ernesto Valverde. Tant se val, allà ells amb les seves servituds i vassallatges. La disposició i desplegament de l’equip sobre el camp fou un despropòsit malgrat el resultat. Vàrem regalar el centre del camp fins al punt que el Liverpool l’hi va discutir la possessió al Barça al Camp Nou! Valverde va fer l’alineació en funció de l’equip rival... jugant a casa! I que m’expliquin el que vulguin, però això és d’entrenador d’equip petit, per no dir directament poruc. Del paper de Vidal al centre del camp i l’absoluta intranscendència de Coutinho, millor no parlar-ne. Feia vergonya aliena veure com el Liverpool ens atropellava una i altra vegada. Veure com els jugadors no eren capaços de trenar quatre passades seguides. Sí, sí, ja sé que el Liverpool és tot intensitat i verticalitat i un desplegament físic portentós. I què? No era la primera ni l’última vegada que ens hi trobàvem. Dimecres passat vam fer d’equip petit i resultadista. I si avui ens permetem somniar amb la final de la Champions (amb el permís del Liverpool) és gràcies a l’incommensurable geni i talent de Lionel Messi. Que els déus s’apiadin de nosaltres, culés, el dia que plegui.