És un dels símbols més característics del país i, paradoxalment, només adquireix tot el seu significat quan no es veu. És l’escala que hi ha a la dreta de la façana noble de Casa de la Vall. Els vint esglaons de granit que s’enfilen fins a la torre del colomer. És allà on es fan els retrats de grup dels consellers generals des que hi ha fotografies oficials: des de les primitives plaques de vidre fins als sensors digitals. S’ha de procurar que estiguin tots a l’ombra: si no, els contrastos són massa grans. Disposats en quatre fileres, els consellers i les conselleres generals enfilen els primers moments del seu mandat. Van vestits amb el gambeto i el tricorni –bicorni els síndics–. Ara les síndiques, per cert, i l’enhorabona. Sempre és bo recordar el que en deia l’Antoni Fiter i Rossell: “los de Consell han lloablement estilat i practicat de tot temps a anar al Consell i en totes les funcions públiques vestits ab capes de panyo de la terra o de burell, barret, corobata o mocador i sabates, sens permetre a ningú dels seus individus, per ric ni poderós que sia, entrar en altra forma, i amb molta raó, perquè allí tots són iguals...”
Des de la fi del segle XIII –i molt probablement abans, fins i tot– els representants del poble s’han constituït en assemblea. La institució ha superat els segles i diversos models d’organització social. Però sempre hi ha estat. Quan ha convingut, s’ha adaptat als canvis. Ara comença una nova legislatura i els primers moments han estat de felicitacions i bons desitjos: sort i encerts. El temps ens ho anirà explicant. I l’escala s’estarà allí, a l’aguait de nous retrats, nous consells, nous reptes i noves esperances.