Avui és el Dia internacional d’Europa, i, que jo sàpiga, ningú en un entorn raonablement pròxim no té previst fer cap acte commemoratiu. I el que encara és pitjor, dissabte passat va ser el Dia internacional d’Star Wars i tampoc no tinc notícia que ningú en fes cap celebració. Cadascú ja triarà quina de les dues efemèrides li sembla més transcendent, però el cert és que, al capdavall, allò que de debò ens interessa és allò que tenim més a prop, per molt que puguem reconèixer que les decisions que es prenen a un despatx de Brussel·les o a una productora cinematogràfica de Hollywood sovint acaben tenint més conseqüències en la nostra vida quotidiana que una reunió de l’escala de veïns. En qualsevol cas, resulta fins i tot entristidor que el projecte de construir una Europa supranacional, on tots els ciutadans tinguin el mateix rang i el mateix nivell de benestar, estigui embarrancat pràcticament des de les primeres passes i només haguem aconseguit avançar en l’“Europa dels mercaders”, com Juan Goytisolo advertia que passaria, quan es discutia la incorporació d’Espanya a la llavors Comunitat Europea. És trist que no es parli del present d’Europa si no és que hi ha un daltabaix sonat, com quan la crisi grega o com quan els immigrants ofegats a la Mediterrània ens assenyalen a tots com a còmplices d’un fet tan luctuós. O com quan els partits d’extrema dreta s’aprofiten d’aquest silenci i el converteixen en altaveu de les seves mentides. Per molta importància que donem al que passa al nostre voltant, certament de vegades no hi ha manera d’entendre el món si no ens el mirem amb certa distància.