Estem envoltats aquests dies de campanyes electorals, mítings, discursos, refundacions de partits, polítics que pugen com l’escuma i altres que salten al precipici... En aquest context, caldria reflexionar, i ho deixo aquí perquè no en tinc una idea clara, sobre el mecanisme de funcionament de les campanyes electorals i la forma com els partits i el polítics vehiculen les seves propostes. Quin sentit té començar la campanya en alguns llocs a les dotze de la nit? I quin sentit tenen les enganxades de cartells als carrers? I la bustiada ferotge de paperassa que ningú llegeix i que és molt poc sostenible. Hem de mantenir els minutatges als debats i espais polítics?, quines forces han de tenir més quota de pantalla? Què ha de prevaldre: la informació i llibertat d’expressió o la igualtat entre candidatures? Tot plegat prou important i complex per posar-ho a debat. Les xarxes socials, diaris digitals, Internet i las nova comunicació han fet que les pràctiques electorals regulades per llei estiguin poc més que passades de moda, una despesa poc necessària i una saturació a l’elector. A més, mentre fer promeses sigui gratis i el transfuguisme estigui a l’ordre del dia, tenen poc sentit els programes electorals o la disciplina de grup. En un món canviant la política ha d’adaptar-se als nous models i connectar amb el votant d’una altra forma. El que s’anomena vella o nova política podem traslladar-ho a vells o nous models d’engrescar, de saber sacsejar el vot.