De tot el que s’ha dit sobre l’eliminació del FC Barcelona a la semifinal de la Champions em quedo amb “Només és futbol”. Ho vull subratllar perquè vist, millor dit, escoltat i llegit algunes de les coses que s’han dit i escrit, l’apocalipsi està al caure i sens endurà a tots per davant -començant pels culés, evidentment- No fotem, home, que si el món s’acaba no serà per una maleïda eliminatòria de futbol. Al que anava; la de dimarts, malgrat no es volgués veure era una tragèdia anunciada -i no soc cap jugador d’avantatge, a diumenge passat em remeto- L’incommensurable geni i talent de Lionel Messi que durant aquests darrers anys ha tapat forats i crítiques, no ha estat suficient quan el Barça s’ha enfrontat al futbol en majúscules. París, Torí, Roma i Liverpool en són prova suficient. Com en el conte d’Andersen, el Rei anava despullat i ningú gosava dir-li a la cara fins que el Liverpool ens ha fet una masterclass en dues lliçons (sí, dues, malgrat l’enganyós resultat de la 1a) del que s’ha de fer i l’actitud que s’ha de tenir per assolir un objectiu sense defallir. Perquè més enllà d’una eliminació en semifinals de Champions, el que és realment dolorós, el que com a afeccionat no perdonaré mai, no és perdre, és com vàrem perdre. L’endemà de la vergonya, en l’altra semifinal del torneig, l’Ajax d’Amsterdam va caure eliminat a casa seva en el temps de descompte. L’Ajax vs Tottenham va ser una oda al futbol des del primer al darrer minut de joc. Els ajaccieds no tenen cap motiu per avergonyir-se per la derrota. Els culés els tenim tots i més. Sortosament, només és futbol. Ni més ni menys!