El Pere en sap més. El Pau ho faria d’una altra manera, i sens dubte ho faria millor. Tothom es veu amb cor d’enviar un comentari anònim al diari anunciant que ell i “els quatre de casa” –com si fossin un organisme unicel·lular– ja no tornaran a votar mai més l’opció X, perquè els ha decebut. Els uns critiquen que es pacti, i hom té la sensació que també es queixarien si no s’arribés a cap entesa. La qüestió és no estar mai content. Els negociadors ja han de comptar que ningú no quedarà del tot satisfet i que hi haurà una legió d’emprenyats. De ciutadans estupefactes, en el millor dels casos, davant del ball de cadires i el festeig interessat. Però no ens hauria d’estranyar. El poble ha parlat i ara toca als polítics interpretar el que ha dit, com feien els harúspexs romans quan llegien les entranyes dels animals. Els números canten i, per incompareixença del contrari, la geometria variable ha actuat amb la seva lògica implacable. No hi ha una gran cultura de la coalició postelectoral. Hi ha molts compatriotes que creuen que la fórmula que s’escollirà per governar (sigui quina sigui) no funcionarà perquè tenim una dificultat congènita per pactar, una resistència de la psicologia col·lectiva. Però si s’aplica la molt coneguda (i no sempre aplicada) sisena màxima de l’Anton de casa Rossell (“Escollir per les empreses i empenyos los hòmens més íntegros, discrets i experimentats”) tot hauria (en principi) d’anar (raonablement) bé. I no faria cap mal als nostres polítics i ciutadans emprenyats o estupefactes una revisió de la sèrie danesa Borgen. Amb la primera temporada potser ja n’hi hauria prou.