La cultura del pacte és una expressió que hem llegit o escoltat de forma sovintejada des que les eleccions no van donar una majoria absoluta i se la invoca per tal de fer viable un govern estable de cara als propers anys. De moment, al pacte s’hi ha arribat, s’ha investit el nou cap de Govern i som a les portes de saber els noms que conformaran el gabinet de ministerial que ja ha estat repartit entre les tres forces polítiques.
Els pactes, ja siguin per a quatre anys o per a divuit mesos, perquè funcionin comporten una gran capacitat d’entesa entre les parts i una dosi incommensurable per saber renunciar a propostes que segurament durant la campanya electoral s’havien abanderat com a innegociables. Per això, en tot pacte el més important de tot és que cada partit polític que en forma part estigui disposat a saber conviure amb les pròpies contradiccions i sobretot saber gestionar-les. No és fàcil, segur que un dels maldecaps més grans en la vida interna de la partitocràcia és aquest. Perquè és difícil assumir que has estat abanderat d’un determinat posicionament i quan arribes a governar haver d’aparcar-lo o matisar-lo en benefici d’un acord més ampli. I si ja és difícil d’assumir per un mateix, més ho és encara per a aquells electors que han confiat en tu precisament pel que deies i que ara veuen com et fas enrere.
Tan important és, doncs, arribar a un pacte com gestionar les contradiccions que et generen la convivència dins l’acord assolit. Saber gestionar-les és la clau perquè l’estabilitat que es busca a través de la cultura del pacte sigui viable.