Sí, és el tema de la setmana a Andorra, el pacte tripartit, la coalició a tres bandes que ha sorprès uns i indignat altres. Hi ha qui hi veu una dosi d’extrema avidesa i estratègia i altres, un sense sentit. Demòcrates ha buscat aliances per tenir majoria absoluta. No ho ha fet amb un Josep Pintat que ha fet una oposició moderada i ha dit des de l’inici que si se’l necessitava facilitaria investidura a DA. El gir de guió ha portat a ser Liberals els que esdevinguin la nova mà del rei amb Jordi Gallardo, principal opositor a DA, per cert, com a número dos del futur govern. És evident que, des del punt de vista estratègic, la maniobra política no és en absolut descabellada, i ha descol·locat els diferents actors que han quedat fora de joc. Els dos partits se’n beneficien, un aconsegueix una majoria estable i suficient i els altres escapen d’un camí desèrtic a les tenebres després d’uns resultats electorals dubtosos. Els Liberals han agafat a tothom amb el peu canviat, han preferit robar l’as de la majoria que tenia Terceravia, que ha quedat fora de joc. És del tot lícit, i vull pensar que pel bé comú, però ja ho diuen, que el rei a més de ser honrat ha de semblar-ho. Fer un canvi d’aliats en menys de 24 hores és, si més no, difícil d’explicar per molts arguments que tinguis. L’altre dubte és, tot i el contracte blindat entre les tres formacions, com de fàcil serà l’entesa entre els cavallers, permeteu-me el símil, asseguts en aquesta taula rodona, del Consell de Ministres. Tant de bo fos un Camelot dels de la bona època, no puc evitar ser una romàntica.