La picabaralla de pati de col·legi entre ERC i el PSC per la (no) presidència del Senat espanyol de Miquel Iceta ha estat vergonyant. Com pot afirmar algú que la negativa no és un vet a Iceta, sinó a la convivència i el diàleg? (Pedro Sánchez dixit). Com pot considerar el mateix Iceta “una aberració democràtica” el vet? La seva invocació a la “cortesia parlamentària” i el manifest de torn signat per intel·lectuals i polítics al seu favor arrodoneixen lo grotesc del cas. Si el Sr. Iceta tingués un mínim de dignitat, ni tan sols hauria d’haver acceptat la proposta. Què esperava després de donar suport al 155 i sortir a totes les fotos de les manifestacions unionistes al costat dels líders de VOX i el PP, somrient. I de picabaralla a jugada mestra. A casa nostra, les eleccions al Consell han deixat un clar guanyador. Els liberals, i més concretament el seu cap de llista, han demostrat que malgrat la seva joventut, aprenen molt de pressa. D’entrada va fer neteja interna (d’això se’n diu fer dissabte!). Després, esglais a dojo amb el pacte electoral amb els socialistes. L’acord ha reportat al partit dues inesperades cadires al Consell de les llistes parroquials. I finalment la gran jugada. L’acord de Govern amb DA, amb el qual s’han assegurat quatre ministeris. Escac i mat!
En Jordi s’ha ben guanyat el sobrenom amb què, en aquestes mateixes pàgines, Ricard Poy el va anomenar: “Gallardo I, Rei dels Pactes.” Ara caldrà que el PSA obri els ulls i que algú l’hi tregui el lliri de la mà al seu Secretari General; o l’hivern dels socialistes es podria allargar “fins a l’infinit i més enllà”. Coses de la política!