Tenim un problema gros amb els finals. Abans, tothom els acceptava amb esperit olímpic i sense rebequeries. Un llibre s’acabava com s’acabava, una pel·lícula tenia el final que tenia, un procés de negociació política es resolia com es resolia. Tothom, naturalment, n’estava més o menys content i més o menys satisfet en funció de les expectatives que hi havia dipositat. Podia sortir bé i llavors la cosa era fantàstica. Si no, mira, resignació i a esperar que la propera vegada anés millor. I si podies posar-hi alguna cosa de la teva part, perfecte. Ara no. No sé si és cert que la societat s’ha infantilitzat en aquest sentit, però bé ho sembla.
No es tracta de ser conformista, que és una actitud tova i acomodatícia, sinó ser resilient, capaç d’acceptar les contrarietats que t’ofereix la vida amb esperit crític i voluntat de canvi. Abans-d’ahir a la matinada es va emetre el darrer episodi de Joc de Trons. Si han anat a esmorzar a algun establiment públic és probable que la cosa hagi estat comentada entre tallats i minis de formatge. Tota aquesta vuitena temporada (i final) ha estat amenitzada per les queixes d’una legió d’espectadors que s’han sentit molestos per la deriva d’alguns dels personatges, que no els han semblat bé els girs del guió i han dit de tot als pobres guionistes, que deuen haver suat tinta per mirar d’acabar d’una manera digna i plausible aquelles més de setanta hores de metratge. Sí, a mi també m’hauria agradat que el Quixot no es morís, i que el complot de Von Stauffenberg contra Hitler del 44 hagués sortit bé. Però la vida, ai, és com és i va com va.