Sempre és prudent atorgar el benefici del dubte a un projecte que comença. És prudent sobretot per a qui fa pública la seva opinió, perquè, en cas d’expressar-se de manera molt categòrica, qui pot quedar ben retratat és ell mateix i no allò que volia qualificar. Per això se sol aplicar els cent dies de gràcia als governs que es constitueixen de bell nou, per poder intuir si més no de quin peu calça cada ministre abans de plantejar cap crítica o cap elogi. L’executiu que ha format Xavier Espot no ha gaudit d’aquesta mesura de gràcia, si més no a l’edició digital del Diari: escassament dues hores després de publicar-se la composició del seu gabinet, ja hi havia una dotzena llarga de comentaris, i ahir al matí la xifra s’havia doblat. Tots els comentaris, però, eren força desfavorables, especialment vers la flamant ministra d’Educació, Ester Vilarrubla. Personalment no tinc cap motiu per compartir les crítiques ni tampoc per adoptar una posició radicalment contrària. En tot cas, després de veure passar una bona colla de gent pels despatxos dels diferents ministeris he constatat que aquells de qui menys s’espera sovint són els que fan una feina més destacable, precisament perquè poden treballar allunyats dels focus de l’opinió pública. En canvi, sobta que gairebé ningú hagi expressat dubtes sobre l’organització ministerial. Ja és un clàssic que a Cultura s’afegeixi tot allò que no cap enlloc més, però, en principi, no sembla bona idea posar a la mateixa cartera Justícia i Interior, separar Ordenament Territorial de Medi Ambient, o nomenar un ministre de Finances i un altre d’Economia. Aviat es veurà, qui l’encerta i qui no.