Diuen les males llengües que tot és comestible si ho talles prou petit. Aquesta, si més no, és la màxima d’aquells que creuen que el futur de l’alimentació humana passa pels insectes, les algues i altres menges, més o menys de moda, però no gens apetitoses pels nostres paladars tradicionals. Mai com ara hem parlat tant de nutrició, ni mai hem menjat tan malament. Hem sortit de la cuina per entrar al despatx de la dietista, hem buscat barretes, polsims i preparats de tota mena per no haver de mastegar una poma, hem vist com els capricis del Nadal o dels aniversaris de quan érem petits són el pa de cada dia. Un pa, per cert, cada cop més adulterat, hibridat i amb regust de goma. Omplim la nevera de productes baixos en greixos, begudes gasoses amb edulcorants i plats precuinats. I ens queixem que els préssecs ja no tenen gust de res, mentre assaborim una deconstrucció caríssima de pa amb tomàquet de disseny. Com tot pèndul que va, n’hi ha un altre que torna: en contraposició a la publicitat de la indústria alimentària, apareixen els il·luminats pel menjar sa. Els que esmorzen un suc verd, eliminen –perquè sí- el gluten de la dieta i brinden amb kombutxa. Només cal fer un cop d’ull a les xarxes per veure que són legió, a risc d’oblidar que la kale no és millor que la col, i negant l’evidència que la quinoa és més insípida que una samarreta. Més enllà, el reducte: els que aposten per idees tant subversives com reduir el consum de carn, buscar ous de qualitat i omplir el cistell de fruita i verdura. Al final, tampoc hauria de ser tan complicat, però és clar, això no ven.