Ni molt ni poc, ni tot ni res, estem acostumats a viure en un terreny de mitjos, entre equilibris en totes les nostres relacions i entorns. Volem i després perdem l’interès en un sistema ple de connexions inconnexes. Les relacions es banalitzen, les paraules perden el sentit i focalitzem en el món de les aparences, dels negocis i del que en puc treure. Establim nivells d’afinitat amb les persones de la nostra col·lectivitat, no per la qualitat humana, ni pel seu nivell intel·lectual, ni tan sols per les aficions compartides que podem tenir sinó que ho fem des del materialisme i el que representen o que ens poden aportar. Quanta hipocresia i interès en el si de moltes relacions. Deia l’altre dia l’economista i escriptor Santiago Niño Becerra que els nostres fills tindran unes expectatives menors segurament a les nostres i que viuran amb menys, que la classe mitjana tendirà a desaparèixer i polaritzar-se i que el capitalisme del consum té els dies comptats. Avancem a una societat més cooperativa, més col·laborativa i menys materialista. Més conscients que no necessitem tant per ser feliços i que en la comunitat podem trobar els equilibris. En un món cada cop més despolititzat on les dretes i les esquerres es desdibuixen per pintar només matisos. Molts canvis que ens faran trontollar i replantejar segurament els models. Potser per renunciar o potser per seguir les petjades de la felicitat i l'honestedat als nostres. Per bé o mal toca re inventar-se, toca seguir i toca somniar.