Llegeixo que al manifest amb ocasió del Dia de la cultura, Claude Benet es lamentava que “els darrers anys han estat un camí de decepcions”, i demanava al nou Govern “valentia, sentit de responsabilitat i capacitat d’escolta” per redreçar el panorama cultural andorrà. Potser no n’hi ha per a tant. És habitual que en els anys de crisi el primer pressupost que s’aprimi a les administracions públiques sigui el del departament de Cultura, amb el consegüent plany generalitzat dels afectats per la retallada. Com és habitual que en èpoques de vaques grasses es dediquin recursos, de vegades fins i tot desaforats, a impulsar i subvencionar tota mena d’activitats presumptament culturals, amb la consegüent ovació generalitzada, i acrítica, dels beneficiats pel repartiment de l’almoina pública. Perquè, tret d’honroses excepcions, les administracions públiques solen fomentar la idea que les activitats culturals són una despesa sumptuària que cal mantenir a més glòria dels dirigents de torn, amb la qual cosa el departament de Cultura acostuma a funcionar com una finestreta per al repartiment d’uns fons que, malgrat tot, mai no satisfan les expectatives. En tot cas, el canvi que reclamava Benet no arribarà per substituir el ministre del ram, ni tampoc per obrir més o menys l’aixeta de les subvencions, mentre no hi hagi la voluntat clara per part de tots els agents implicats de reconèixer que allò que anomenem cultura és un concepte canviant i polièdric que no es pot plegar a interessos partidistes, com tampoc no es pot fer servir com a coartada per justificar propostes identitàries que res no tenen a veure amb la realitat social del país.