Durant anys hem viscut sota la pressió d’haver de ser iguals que els homes, de treballar, de tenir llocs directius, d’ocupar posicions de poder en les empreses o càrrecs públics, de demostrar que som capaces de fer-ho similar o millor. De fet el gènere no és un condicionant per ser més bo o menys, ni per ocupar un lloc o un altre, ni tan sols ha de ser-ho per tenir un sou o un altre contràriament al que succeeix. Mentre volàvem submergits en un dia a dia estressant, compaginàvem la professió amb preocupar-nos per la logística de casa, la compra, la decoració, els horaris de la família i la cura dels més petits. Tot això amb un esforç ingent, que converteix moltes dones en verdaderes bèsties. Ens demanem més, ens exigim més, ens esforcem per trencar aquest estereotip, encara que suposi un sobreesforç. Però per què i a costa de què... de tenir una qualitat de vida molt pitjor, menys temps per a nosaltres i de menys qualitat per a la nostra família, estrés i sensació de no arribar a tot. Em pregunto si això és el que ens fa sentir realitzats. Evidentment que és una elecció personal de cadascú, però mentre no canviïn altres estereotips o models, o no estiguem disposades a deixar alguns dels rols clàssics per dedicar-nos als professionals, estem abocades a una cursa constant i embogidora.
Potser aquelles que en el seu dia van decidir apostar només per una cosa, com per exemple la família, al cap del temps han aconseguit la serenor i la satisfacció que les altres en el caos quotidià no troben per molt poder que tinguin, tot un sense sentit.