Escric mentre al meu costat una webmaster de renom renega per sota el nas: se li ha desconnectat el Postcron, una aplicació que li serveix per programar les xarxes socials de la seva web i mira de recuperar continguts amb el mòbil mentre reinicia -remei universal- l’ordinador. Sembla que podrà tornar a programar, però ha perdut la feina indexada per als propers mesos.
Faig com si la cosa no anés amb mi, i creuo els dits dissimuladament mentre salvo -per si de cas- el text que vaig improvisant. Aquesta setmana encara no he pogut lliurar l’article. Conjuncions astrals desfavorables i molta feina pendent, però, en comptes de centrar-me, veig la primera mosca de la temporada i la segueixo fins que una cambrera l’espolsa, d’un cop de drap, de sobre el taulell.
Sense ser conscient del futur que té com a exterminadora, escolta -compassiva- la veïna que es queixa que aquest matí ha hagut de baixar fins a l’Hotel President per agafar el bus a Sant Julià i que, un cop allà, un cartell mal engiponat l’ha redirigida fins a gairebé l’estació d’autobusos. Es queixa dels canvis improvisats de les rutes, dels preus i de la freqüència de pas. Estic a un punt d’aplaudir-la.
Però per la finestra, rabent, passa un patinet. D’aquells que jo pensava que s’havien prohibit. I m’adono que tot passa de pressa i que insistim a topar, una i una altra vegada amb el cap contra el vidre, com la desprevinguda mosca, ACS.
Sobre la taula, unes galetes de xocolata. Fa tot just dos dies que per prescripció facultativa no les hauria ni de mirar. Faig cas de la metgessa: me les menjo ben ràpid, i desapareixen de la vista. Encara arreglarem el dia.