Fa anys els governs de coalició eren pràcticament impensables, fora de països amb gran tradició democràtica on les grans aliances havien funcionat per assegurar la fortalesa dels polítics. En territoris més llatins es feia difícil la governança entre uns i altres. En canvi, cada vegada es fa més habitual veure aquests pactes, alguns fins i tot entre forces que poc tenen a veure més enllà de bloquejar el govern d’uns o altres.
És cert que la població té més partits entre els quals triar, s’ha acabat el bipartidisme clàssic d’esquerres i dretes, que alguns enyoren, i molt, i el ventall de forces prolifera amb l’ajuda de les noves tecnologies i l’accés a la informació. Els governs en minoria de països, ajuntaments, els pactes, proliferen sense que, a més, tinguin un patró comú… Afinitats, interessos i programes es barregen per enlairar o enfonsar un polític.
Les urnes que omplen els ciutadans marquen la tendència però la norma, no escrita, que governi el partit més votat ha deixat pas a altres objectius més arribistes. És el cas de Barcelona, on Ada Colau pot governar, tot i ser la segona força, gràcies a uns vots de Manuel Valls, amb qui no comparteix ni tan sols un cafè… En aquest cas perquè l’objectiu de l’ex-premier francès era que l’alcalde no fos independentista. Casos, els que vulgueu, colors i models, també. La nova política ha deixat de ser emocional per ser finalista. S’entrellacen interessos, ideologies i oportunitats comunitaris o individuals.