Els solsticis són fenòmens estranys. O bé així ens ho sembla. Cada cop estem més allunyats dels cicles de la natura, o sigui que tot allò que podia semblar natural als nostres avis ja no ho és tant per a nosaltres, que vivim en una bombolla. Que l’estiu comenci amb el solstici i que les nits, que ara són curtes, es vagin allargant a mesura que passen els dies és com un contrasentit. Els avantpassats ho tenien molt més clar, i per a ells l’estiu arrencava molt abans, amb l’arribada del bon temps, i s’acabava amb les pluges de l’octubre. De fet, la paraula primavera vol dir, literalment “primer estiu”. I el midsummer de l’obra de Shakespeare marca claríssimament que les festes solsticials i Sant Joan són a la meitat exacta de l’estiu. O sigui que, sense que ens n’haguem adonat, ja n’hem posat un bon tros a l’olla. Als que ens incomoda una mica aquest estat d’excepció aquesta consideració és un petit consol, gairebé insignificant, però que s’ha d’entomar amb esperit positiu. Gairebé hem superat el juny. El govern s’ha completat i ara ja poden planificar les vacances, que el servei a la pàtria no és incompatible amb els gintònics a la posta de sol. El juliol és a les portes. Costarà de passar, però quatre setmanes només són quatre setmanes. I l’agost, també. Trenta-un dies més, amb la pròrroga meritxellesca. Setanta dies mal comptats. Ho superarem amb alegria i resignació, aprofitant les ombres i les hores de fresca per mantenir un simulacre de vida normal. Mosques i mosquits, tàvecs i meduses, totes cuques que viviu: tremoleu, que això no durarà per sempre. L’hivern s’acosta.