Des que la nova ministra de Cultura el va invocar, diverses veus s’han fet ressò als mitjans de comunicació, fins i tot amb cert to entusiàstic, de la idea que cal bastir d’una vegada per totes durant la present legislatura un museu nacional que, pel que sembla, vindria a ser alhora culminació i far de la identitat del país. Aquesta funció simbòlica és, de fet, l’única raó que s’ha deixat entreveure fins ara per justificar el que, d’altra banda, i a jutjar per les vegades que el projecte s’ha plantejat en el passat, és tan sols la denominació comuna d’una diversitat de propostes que mai no han estat formulades en detall. De fet, el primer que convindria explicar és quina necessitat real hi ha de construir un museu nacional en un país que tot ell es pot veure com un museu a cel obert, en el qual es poden traçar diferents rutes temàtiques per conèixer el passat i el present de la identitat andorrana, sigui quina sigui la manera com es vulgui definir aquesta identitat. Tanmateix, fa tot l’efecte que, abans no ens adonem, ens trobarem immersos en un debat tan apassionant com fútil sobre on s’hauria d’ubicar el museu i quines haurien de ser les bases del concurs públic (internacional, naturalment, que sempre dona més prestigi) per trobar l’arquitecte capaç de construir un continent que atregui els turistes dels racons més llunyans del planeta independentment del contingut, per, tot seguit, adonar-nos que la broma costa un ronyó i que més val deixar-ho córrer tot abans no prenguem mal de debò, tal com ja ha passat en els darrers temps amb una colla de projectes que havien de meravellar el món i s’han quedat penjant d’un núvol.