Megan Rapinoe, la capitana de la selecció de futbol femenina dels EUA, una estrella al seu país, és notícia. No pel que hagi pogut fer dins un camp de futbol, sinó pel que ha dit fora: “No aniré a la puta Casa Blanca.” Rapinoe, com altres esportistes d’elit nord-americans, s’ha posicionat públicament contra Trump i la seva “política” en matèries sensibles com la immigració i d’altres. La frase expressa tot el seu rebuig i deixa ben clar que no trepitjarà la Casa Blanca, una vegada acabat el Mundial de futbol, que s’està celebrant a França, en cas que l’equip revalidi per 4a vegada el títol de campiones del món (són les favorites a fer-ho). No imagino cap futbolista o esportista d’elit espanyol, andorrà o de més enllà pronunciant-se amb tanta rotunditat. Ep, que de compromís en aspectes humanitaris en donen sobrades mostres arribats Nadal i Reis, com diligentment els mitjans ens fan saber. Malauradament en el 99% dels casos aquí s’acaba el seu “compromís social”. Sembla que “l’estrellat esportiu” eximeix de qualsevol altra responsabilitat que no sigui la professional. Posicionar-se públicament en temes d’ideologia (política, identitària, sexual) són figues d’un altre paner. Evidentment n’hi ha casos -només faltaria- però són excepcions. I la majoria a pilota passada, una vegada s’han retirat. Els que gosen manifestar-se a contracorrent en paguen les conseqüències. I si no que ho preguntin a Guardiola o Piqué. A diferència de Rafa Nadal o Fernando Alonso, ràpidament se’ls ha etiquetat de “dolents” per dir-ho suaument. I això que cap d’ells mai ha dit res que s’aproximi a “No aniré a la puta Moncloa”.