Amb les onades de calor passa el mateix que amb les crisis econòmiques, que per molt que et diguin que s’ha acabat tu segueixes tenint les mateixes sensacions, ja sigui a la pell ja sigui a la butxaca, durant un llarg temps. I en tots dos casos passa també que la darrera sempre sembla la pitjor en molts anys, tot i saber que no és així ni de bon tros, perquè, a més, sempre hi ha qui té a mà l’estadística que ho desmenteix: segons la televisió pública espanyola, des del 1975 hi ha hagut cinquanta-vuit onades de calor a la Península Ibèrica, deu de les quals en un mes de juny. És a dir, que, per terme mitjà, cada quatre anys la canícula s’avança a Sant Joan, al marge que les temperatures registrades al juliol i a l’agost siguin, o no, les pròpies de l’època. El problema de l’estadística, però, és que si no files prim et condueix a l’equívoc de creure que tot segueix un cicle regular; i, òbviament, no és així: d’ençà de la dècada dels noranta, la freqüència d’aquest fenomen ha anat creixent gradualment a conseqüència, diuen els meteoròlegs, de l’escalfament global i del canvi climàtic associat. Si tenen raó, això significa que molt probablement l’any vinent, o d’aquí a dos anys a tot estirar, tindrem una situació semblant a la que acabem de superar. La part bona és que, amb una mica de sort, encara recordarem les mesures a prendre per protegir-nos de la calorada, i que no ens passi com als que han escollit els nous alts càrrecs de la UE, que no se’ls ha acudit altra cosa que posar Josep Borrell al capdavant de la diplomàcia comunitària. Això només es justifica per un cop de calor arran d’una avaria a l’aire condicionat.