A les portes d’un nou estiu. De les somiades vacances. De converses i pàgines on deixar-se caure per perdre la noció del temps. De migdiades decadents, de vermut i olives a la fresca i peus en remull. Al final, la felicitat no és més que una treva. Un parèntesi a la desgràcia aliena, a la xafogor dels camps de refugiats, al fred d’un mar hostil, que t’embolcalla de plàstics i morts mentre t’untes de protector solar, com si la cuirassa cosmètica et pogués aïllar de la consciència. Ja paro. Ja parlarem de morts al setembre. D’injustícies i de lluites perdudes. Mentrestant, el bressol dels dies t’acomboia mentre desconnectes de la rutina i comences a confegir nous reptes i projectes. Sobretot per aquells que encetem els anys al setembre. Moment de balanç. D’un any trepidant. Mentre el cap s’entesta a completar un sudoku imperfecte. Un any més, assumeixo que els plans només quadren sobre paper. I no passa res. Dies sense xarxes, sense fotografies que distorsionin la memòria, sense rellotge, sense pautes. Tot just per trobar-les a faltar. No m’enganyo, al final, mantenir el ritme et permet no caure. La llista pendent de llibres impossibles és tan gran que he optat per no agafar-ne cap. Tret dels tres que passejo com una declaració d’intencions. Aquí dormen, al peu de la gandula, entre esquitxos de sal. A la caça de la vitamina D i de menjar peixet vora el mar. De regalims de síndria, de sentir el passar de les hores sense lluitar per retenir-les. Dies de veure sortir el sol sense pressa i sense son. Retrobar-me, retrobar-te. A la fi, aquest és l’únic objectiu de la pausa.