Aquests dies que tinc el privilegi de poder seguir les etapes del Tour en directe davant la pantalla de la TV, m’han vingut a la memòria aquells estius ociosos en què començant amb Roland Garros, empalmàvem amb el Tour i Wimbledon, dia sí i dia també. Quines tardes i quanta innocència. Ha passat el temps i de tot allò només queda el Tour. Borg, Navratilova, McEnroe, Evert i tants altres només són un record aparcat a la memòria. El tennis ha acabat avorrint-me quasi tant sobiranament com l’F1. Des que són de pagament no miro les motos, però en segueixo l’actualitat i els resultats. Si en el món del motor queda alguna cosa que es pugui considerar una cursa amb tots els elements que això comporta, són les curses sobre dues rodes. Emocions, friccions, canvis de líder, avançaments al límit; resumint: una bona dosi d’adrenalina que et posi com una moto. L’F1 viu del relat èpic d’èpoques pretèrites. Amb el seu actual format és una caricatura que camina cap a la desaparició. En tindrien prou amb les sessions de qualificació. Una vegada feta la graella de sortida, la cursa ha perdut tot l’interès perquè el resultat està cantat; amb les excepcions habituals que no fan més que confirmar la regla. Té nassos la cosa, m’he posat nostàlgic parlant d’esports i això que no he tocat el futbol! És que si com a afeccionat culer em poso a pensar en el Barça, la nostàlgia esdevindria cabreig. Un cabreig monumental. El futur immediat del club és poc o gens engrescador: Valverde, Griezmann, Neymar... Voldria creure que no, però a can Barça s’han begut l’enteniment. Per sort, sempre quedarà el Tour i, a tot estirar, l’snooker!