Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat d’escoltar, entre atònits i estupefactes, les gravacions del policia Villarejo i els seus sequaços sobre la pobra Andorra, en plena operació d’acoso y derribo del país. Potser no hi ha hagut cap revelació espectacular, cap gran secret que no se sapigués o no es sospités. Però ens agrada molt mirar pel forat del pany i escoltar gravacions, sentir-nos, per un moment, intrusos en converses alienes. Però la cruesa de les veus parlades, el to de rot de carajillo i closca de gamba, les al·lusions contínues a membres masculins, la retòrica xurrigueresca de les intervencions són un testimoni impressionant de la decadència de la política, que és un joc amoral de tafurs. En destacaria un fragment en què el senyor Pedraza fa una terrible descripció dels andorrans: “Son una banda de asaltadores de caminos, de antiguos traficantes de cualquier cosa y del tiro en la nuca”. Són afirmacions injustes, i voldria contrastar-les amb aquella tan cèlebre de l’Anton Fiter i Rossell, que sí que estimava, coneixia el país i només li volia bé. No està de més recordar-la de tant en tant, en temps de tribolosi: “Los naturals de les Valls són comunament i especulativament parlant (i sens adulació alguna) pacífics, quiets, reposats, alegres de geni, ferms en la religió i constància de la paraula, devociosos, caritatius, no maliciosos, torpes, lladres ni sanguinyolents; són amants i temerosos de la justícia i obedients a ella; de bona estatura i fisionomia, compassius i misericordiosos; no vanitosos ni vanagloriosos; són taciturnos, callats i prudents”.