Dissabte farà cinquanta anys que la missió Apol·lo XI va aconseguir dur dos astronautes fins a la superfície de la Lluna. Aquests dies molts mitjans han recordat l’efemèride i han explicat tota mena de detalls de com va anar; però tot i així, i acostumats com estem a sentir a parlar al cinema de viatges interestel·lars com aquell que se’n va de cap de setmana a la platja, avui dia costa fer-se una idea clara del que va suposar aquell esdeveniment. Fins i tot els que vam poder veure en directe (segons ens van dir aleshores) aquells homenets de blanc fent saltirons al Mar de la Tranquil·litat i pronunciant un grapat de frases per a la posteritat tampoc no hem sabut adonar-nos fins força temps després de com ens va canviar el món aquella fita. Gran part dels avenços del darrer mig segle en nous materials, en comunicacions, en la comprensió dels fenòmens meteorològics, en medicina, fins i tot en conreus experimentals sota condicions adverses, i també, és clar, en el desenvolupament dels equipaments i dels processos informàtics, tenen el seu origen en els molts anys de treball previs i en els encara més anys de treball posteriors per aprendre d’aquella experiència i per preparar nous projectes d’exploració espacial. Només hi ha una cosa que pràcticament no ha canviat gens en el darrer mig segle: mentre una meitat de la humanitat se n’ha beneficiat amb escreix de l’aplicació quotidiana de tots els avenços tècnics esmentats i molts d’altres, l’altra meitat segueix maldant per treure el màxim profit de les andròmines obsoletes que els enviem, tot intentant no perdre definitivament el tren de la revolució digital.