El Tour ja no ens interessa tant com fa uns anys. Aquelles mítiques migdiades esquitxades de Tourmalet i Alpe d’Huez, de Telegram, Envalira i la Madeleine són un vague record del passat. És una evidència i sap greu, però és així: els excessos passen factura i potser hauria de tornar l’èpica de l’Indurain, com si fos el rei Artús deixant l’illa d’Avaló per tornar a regnar sobre Anglaterra. No hi ha, gràcies a Déu, ni mundials de futbol ni jocs olímpics, amb aquella trompeteria patriòtica que tan eixorda: aquest és un d’aquells anys estranyots, d’humil caràcter senar, que discorre sense que el decorin ni esdeveniments globals ni grans distraccions mediàtiques -més enllà del nostre espectacle del Soleil de cada any (que no he vist). Sí, és veritat, han pujat les autoritats catalanes del trànsit per renyar, amb la boca petita i gestos amables, els conductors andorrans que lideren el palmarès de multes d’excés de velocitat, per fer honor a la llegenda negra construïda amb tant d’esforç. Només l’efemèride de l’arribada, ara fa cinquanta anys justos, dels senyors Armstrong i Aldrin a la Lluna ha estat molt interessant, perquè ha servit per repassar com va anar aquella proesa científica, tecnològica i industrial i també per evidenciar, una altra vegada, que ara som incapaços, com a espècie, de pensar en grans projectes col·lectius que ens interpel·lin a tots: cadascú s’ha encapsulat en mirar de resoldre (o maquillar) els seus problemes particulars i el destí final de la humanitat és, de moment, una cosa secundària i mira, ja en parlarem quan hi arribem, si un cas. Si és que hi arribem.