Som brillants i mediocres alhora. Som capaços d’impulsar grans o petites iniciatives, construir nous marcs que posen en valor el nostre país, parròquia o poble, però al mateix temps els fem perdre aquest valor per pròpia incapacitat de gestió, massa pendents com estem d’agradar a fora sense tenir en compte el de casa. I així, per part d’uns surten iniciatives que utilitzen vocabulari anglosaxó, quan la majoria dels qui venen són els de casa, i a una gran part dels visitants possiblement els agradarà tornar al seu país havent après que aquí en diem mercat i no market, per exemple. Caiem en l’error de menystenir-nos, de considerar que anirem més d’internacionals si tot ho homologuem i ens fem els anglòfils, quan el que avui dona valor a les destinacions és la diferència, allò autòcton perquè per trobar una rèplica del que ja tenen a casa seva, potser no caldrà que vinguin. D’altres, tot i tenir uns quants anys d’experiència en l’organització d’un esdeveniment que atrau milers de persones al país, que mobilitza una gran quantitat de gent tant en l’organització com en la participació, omple i satisfà el sector de la restauració amb els rèdits que això suposa, però que també carrers, places i esplanades es veuen saturades, no han considerat necessari que els visitants puguin fer les seves necessitats fisiològiques en lavabos portàtils. I així és com la suma de la negligència organitzativa amb la manca de civisme acaba convertint el que és un èxit per a uns en un femer de proporcions considerables per a uns altres.