La directora a Andorra de l’empresa que ha desenvolupat l’experiència de realitat virtual Zero Latency explicava al Diari que, de tan real com la vius, és com “enganyar el cervell”. Com que no hi he anat, no puc corroborar-ho; però si de debò els que s’hi presten a jugar-hi ho viuen amb un realisme tan extrem, em demano si el mateix principi no ajudaria a resoldre el desig de disposar d’unes instal·lacions de ràfting a Sant Julià, reiterat des de fa uns estius pel cònsol lauredià. Fins i tot seria més còmode per als usuaris de l’atracció, que viurien les mateixes emocions que si anessin en un rai Valira avall sense ni tan sol haver-se de canviar de roba i sense cap risc per a la seva integritat física. A més, els que no saben nedar o els que tenen por a l’aigua també en podrien gaudir. I ja posats a experimentar emocions fortes, podria haver-hi diferents opcions, com ara viure el descens dels ràpids més perillosos del món, o travessar congostos d’aigües braves on la majoria dels mortals no hi aniríem ni bojos. El que no garanteix ningú, però, és que, en sortir de les instal·lacions, els usuaris facin estada a la parròquia, que imagino que, al capdavall, és la raó última d’insistir en la proposta del ràfting, partint de la idea que serà l’ham perquè els turistes que travessen Sant Julià camí dels camps de neu o dels carrers comercials de la capital i d’Escaldes s’aturin ni que sigui unes hores, i puguin així engrescar-se a gaudir d’altres atractius turístics de la parròquia. Encara que, si és això el que es vol aconseguir, potser n’hi hauria prou de promocionar millor allò que ja es té en lloc de somiar el que no es pot tenir.