Conte: La sala dels pariatges

Fa anys que existia un poble a qui la pobresa corsecava la vida dels seus ciutadans. Malgrat que no tenien res, no els faltava res, li agradava repetir adés i ara, a la padrina Lola als seus nets. Les dificultats, lluny d’assecar la seva ànima, enfortien l’esperit d’aquella bona gent. Ompliren d’esglésies –fins a 44– els turons i les valls del país. Eren estels per no oblidar que Déu Pare els mira, els protegeix i els assenyala el camí a seguir. Les afliccions desvetllaven una imaginació artística creadora de murals, en què en les escenes de Jesús i dels Sants, de la mort en sorgia la vida nova. Els ciutadans d’aquell poble eren contemplatius. Les muntanyes eren braços que agermanaven parròquies, quarts i veïnats. Els llacs de Triastaina i dels Pessons eren la paràbola evangèlica del país. Es regalaven l’aigua cristal·lina l’un a l’altre fins al moment que els rierols cantaires l’acollien per regar tots els camps sense excloure cap feixa. Les famílies aprengueren de la natura paradisíaca que el Creador els havia regalat l’ús i costum del veïnatge entre famílies. Fou un hàbit solidari per assistir-se millor mútuament en una desgràcia o per fer la festa més gran. Ho deia la padrina Lola: “Una llàgrima compartida és mitja llàgrima” i “quants més serem, més bé ens ho passarem”.

El dimoni, que gosà posar traves a la Mare de Déu de Meritxell quan es dirigia a la gavernera, va plantar cara a Déu. Li digué: “Aquest poble andorrà us estima perquè us necessita. Però si els ompliu de riqueses, ja veureu com se us girarà d’esquena. Ja no us necessitarà per a res.” El bon Déu no s’ho cregué. I donà plena llibertat al dimoni: “Et dono permís perquè els omplis de tota mena de riqueses.”

El petroli blanc que és un bé de Déu, “any de neu, any de Déu”, portà la riquesa al país. El dimoni s’instal·la en el cor d’un bon nombre de vilatans. Començaren a especular amb les terres. El qui venien els camps dels pares, deixaven de ser un traïdors. L’especulació esdevenia llei. Quan tocà revisar les creus de termes la Concòrdia –quin nom més ric!– passà a ser discòrdia –quin nom més insolvent!– Havia començat una marató d’egos. Les enveges, la gana d’honors que han esdevingut fan el balanceig dels joves entre la indiferència i el rebuig de la política, la festa major del poble convertida en barres i “botellons”, la manca de respecte als agents d’ordre, la pèrdua del sentit comú de pares i autoritats que diu “és millor prevenir que curar...” fan una lletania que desanima l’educador més pintat.

Sant Miquel, que en altre temps arrossegà el dimoni fins al Roc de les Bruixes per obrir pas a la Mare de Déu de Meritxell fins a la gavernera, feu una crida a la multitud d’Àngels de la Guarda”. Els arengà: “Aneu al poble que és al cor dels Pirineus i treballeu perquè retrobin el sentit comú, que és la felicitat. Els Àngels de la Guarda feren una bona feina. El Consell aprovà per unanimitat la divisa per al caminar del poble: VIRTUS UNITA FORTIOR. Del lema en fruità el Consell de la Terra, ara fa sis-cents anys. El poble sumà voluntats per pressionar el Consell General a declarar el 24 d’octubre de l’any 1873 la Mare de Déu de Meritxell, patrona d’Andorra.

Des d’aleshores, malgrat el tou de neu que cobreix tot el país, la gavernera floreix perfumada per a tot el poble... L’Àngel de la Guarda entrà a casa del Toni, arquitecte molt creatiu per demanar-li que glossés la Comunitat Andorrana. El Toni creà per als infants d’AINA, que provenen de les parròquies, la sala dels Pariatges: “El sostre amb els colors andorrans dispersos reflecteixen la diàspora del Poble Andorrà.

Els ainistes amb la motxilla que els fa a tots iguals, sense necessitat del color del passaport, ni de classe social, hi canten entusiàsticament: “Agermanats anirem caminant sota el cel ben blau...” La màgia que atrapa tots els nens i nenes retorna l’Andorra dels Pariatges de l’any 1278 per bastir el poble del segle XXI. Quan els ainistes s’abracen per dir-se el “bona nit” i canten: “Avui serà un dia per recordar” els àngel somriuen i preguen a la Reina dels Àngels, la Confident del mossèn: “Feu d’Andorra un poble humil, constructor de germanor que uneix les persones i els pobles. “Donar als joves l’espiritualitat: a) serenor en el cor; b) lucidesa en la ment; c) compromís en la vida.

No podem bastir murs. Hem de construir, com el Toni i tot el seu equip, sales de Pairatges en les quals es conjuga el verb estimar en tots els temps i en totes les persones: nosaltres estimem..., estimeu-vos..., estimaràs...., han estimat...”0