Fa molts anys, quan les xarxes socials ni tan sols les imaginàvem, vaig començar a escriure un bloc. Obria un nou capítol a la meva vida i necessitava —com m’ha calgut sempre— canalitzar el neguit i el desig per escrit. Era un bloc, d’aquells anònims i personals. En aquell moment, em penso que n’hi havia tres o quatre de blocaires al Pirineu, amb la Contenta del Delfí Roca al capdavant, i alguns més com el Gálvez, el Manzanera, la Josefina i el Marc, l’Albert, el Climent, el Salvador... Set anys després d’escriure-hi de manera regular, el vaig fer invisible i aquella part de mi va desaparèixer. Suposo que a ningú li agrada despullar-se davant dels intrusos. Amb el temps, a voltes carregada d’enyor, m’adono que el món dels blocs em va permetre connectar amb persones que d’altra manera no hauria conegut mai i amb les quals es va teixir un tapís de complicitat que encara avui perdura. L’altre costat del mirall. L’anonimat, en aquests casos, permet expressar sentiments i pensaments que sovint ens reservem, per por a no encaixar, per no exposar-nos a la mirada aliena. I t’adones, que quan els altres fan com tu, s’estableix un canal de comunicació genuí, on els convencionalismes, les mentides i els subterfugis deixen de tenir sentit. Malauradament l’anonimat, no serveix gairebé mai a aquests propòsits. És molt més recurrent, utilitzar-lo com a cuirassa, per projectar odi, ressentiment, i sobretot enveja i frustració personal. Sense veure, que —en general— tots som molt més semblants del que estem disposats a reconèixer i que l’odi, contra un mirall, tot just rebota.