Sí, podia haver acabat en una catàstrofe terrible i, per sort (i moltes gràcies a qui correspongui) de moment, només hem tingut una espectacular epifania d’allò que els especialistes en diuen un risc geològic, que hauria d’obligar a fer una reflexió col·lectiva (una més!) sobre com gestionem el territori. En espera del dictamen dels que hi entenen, a cop calent tot sembla indicar que la muntanya ha recuperat l’equilibri, colgant el forat artificial com si volgués venjar-se d’una vella ferida. De tant en tant, la terra ens avisa i ens diu, ep!, que encara que ens ho creguem, no en som pas els amos, sinó uns simples llogaters amb pretensions. El poblet del Fener va ser xuclat per la terra; l’aiguat del vuitanta-dos quedarà gravat a la memòria de les generacions; l’allau d’Arinsal també va ser un advertiment molt seriós; els blocs de la solana d’Andorra s’entesten a complir les lleis de la gravetat; fa pocs estius una torrentada insòlita va escombrar les duanes del Runer. I ara això. Sempre m’ha intrigat la fal·lera que tenim per fer desmunts, que és l’esport nacional. Les muntanyes, que són essència i definició del país, són retallades, rosegades, aplanades, domesticades per guanyar un retall de terreny. I, com diu el bisbe sant en una escena del Retaule de sant Ermengol de l’Esteve Albert, que ara s’ha acabat de representar al claustre de la catedral d’Urgell, “que per uns pams de terra / no perdéssim lo cel”.