L’estiu, i sobretot l’agost, fa que tot vagi més relaxat, més tranquil. Sembla que no hi hagi tanta pressa, que l’estrès s’agafi uns dies de vacances i, si no és per ensurts indesitjables d’esllavissades, aldarulls o accidents, fins i tot a la informació de forma genèrica li fa mandra de sortir. Ho saben els col·legues periodistes que canícula rere canícula, quan l’acció governamental es pren un respir i els comuns s’aturen, es converteixen en veritables petroliers de la informació cercant aquí i allà temes noticiables que captin l’interès del lector, l’oient o el televident. Quina gran definició del periodista andorrà: petrolier de la informació! No és meva, sinó que me la va fer un bon dia l’amic Àlex Oliva quan en ple desert informatiu compartíem redacció a la ràdio i televisió públiques –avui el trobeu al departament d’esports de la televisió de Catalunya–. Aquesta, i la que ve, són segurament les setmanes de l’estiu amb menys activitat informativa. Sort en tindrem de la jornada de la SAC a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, sempre amb contingut noticiable pel seu interès, i de la proliferació de festes majors que amb aldarulls o sense ajudaran a superar la síndrome de la pàgina en blanc. Però si hi ha alguna cosa que ens aporta el periodisme d’estiu, gràcies segur a la calma que em referia a l’inici, són els reportatges, determinades cròniques de lectura pausada que es poden fer durant aquesta època de l’any, perquè el ritme que imprimeix l’activitat estiuenca de la societat li ho permet al periodista i el lector també està més predisposat a fer-ne cas.