Fa uns dies va ser el 50è aniversari d’una de les frases més famoses de la història “Un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat” (Neil Armstrong, comandant de la missió Apol·lo11, 20/07/1969). L’arribada de l’home a la lluna també va significar l’inici d’una de les més prolífiques teories de la conspiració dels nostres temps, amb el permís del magnicidi de Dallas (22/11/63). I és que no ho podem evitar, ens agraden les conspiracions. Per què quedar-nos amb la versió oficial de la història, si podem escollir entre un grapat de versions alternatives als fets que, on vas a parar, tenen molt més atractiu i “morbo”? Del negacionisme lunar se n’ha fet ficció escrita i documental on s’ha arribat a implicar fins el mateix Stanley Kubrik (“Operatión Lune”, William Karel 2002, documental-ficció de la cadena de TV Arte). Ara com ara vivim envoltats de fake news i l’arribada al nostre satèl·lit encaixa a la perfecció en aquest univers de mentides i enganys constants. Tant l’hi fa que, concretament aquesta, no s’aguanti per enlloc i divulgadors i científics hagin desmuntat una per una totes les “proves” com la bandera onejant, les ombres, l’espai buit d’estels, etc., etc., que han estat el cavall de batalla dels conspiranoics. Dia sí i dia també tots i cadascun de nosaltres escollim els mitjans i canals (premsa, ràdio i TV) amb els quals volem ser (des)informats. I no ens enganyem, sempre són els que més s’apropen a allò que volem sentir. En altres paraules, “Fly me to the Moon; Let me play among the stars; Let me see what spring is like, on Jupiter and Mars”.