No volar si no és estrictament necessari, fer turisme de proximitat, canviar el cotxe pel transport públic, el bany per la dutxa i les piles per carregadors solars. Reservar la carn per a les dates assenyalades, oblidar-nos de comprar roba perquè sí, desacostumar-nos d’acumular objectes inútils, aprendre el calendari de les fruites i verdures, estar-nos de l’aire condicionat, eliminar les bosses de plàstic, i de retruc els productes envasats, recuperar el carretó de fer les compres, retornar els envasos de vidre com fèiem abans, fugir dels aerosols i adoptar les copes menstruals, els bolquers de roba i el xampú en pastilla. Qui diu que no podem fer res pel canvi climàtic? I aquestes són només algunes de les coses que depenen exclusivament de nosaltres. Però és clar. Jo passo d’anar a Mallorca en vaixell. Per bonic que sigui, no vull fer vacances al càmping Sol de la Seu, el clípol no passa mai a l’hora, això de les copes menstruals fa una mica de mandra, m’encanten les maduixes a l’agost i la veritat, quan menjo una poma no pregunto si ve de Xile o de Lleida. I així tot. Que això de queixar-nos de la calor està molt bé, que ja veus, estem a l’estiu. I si s’acaba el món, tampoc ho veurem i els nostres rebesnéts, ja em diràs, que no crec que se’n recordin de nosaltres. Probablement haurem mort molts anys abans, en alguna residència d’aquelles on vas a raure quan els fills ja no saben què fer de tu. Al final és més còmode pensar que la culpa és de les grans empreses -que també- i que per una bossa que llenci, tampoc no vindrà d’aquí. I així anem, de cap a l’abisme.