“Escriure no pot escapar de la ridiculesa irreductible de voler ser llegit”, ens diu Joan Burdeus en el tercer lliurament dels articles que, sota el genèric títol de Curs de periodisme cultural d’estiu (www.nuvol.com), relata –i assumeix, diria jo– tots i cadascun dels vicis, situacions i actituds amb què un redactor afronta el dia a dia de la crítica cultural. Ho fa amb grans dosis d’ironia, de sàtira, de mordacitat fins al punt d’arribar a la caricaturització i, per què no, la ridiculització. Però al mateix temps, aquesta paròdia a què ens condueix la sèrie d’articles que van adreçats de forma eufemística als periodistes culturals en pràctiques, però que en el fons retrata la quotidianitat professional, constitueix al mateix temps les virtuts d’aquest periodisme que ell mateix exerceix. Recordem, Burdeus és crític cultural, coordina la secció pantalles del digital cultural i, a més, és filòsof. Els seus articles, ja siguin d’opinió o ja siguin de crítica cultural, no deixen indiferent. Agraden o no, però segur que si s’acaben llegint deixen empremta. I aquí ens tornem a trobar en el cercle viciós amb què començava aquest article, escriure per ser llegit. És evident que tots els que escrivim col·laboracions als mitjans ho fem perquè se’ns llegeixi, ni que sigui el títol. Ens sentirem agraïts si el lector supera la desena línia o, en el millor dels casos, acabi la lectura fins al final; i si a sobre et diuen que t’han llegit quan et troben pel carrer... Després ja queda a gust de cadascú si el que hem expressat per escrit ha creat opinió o si simplement ha passat a ser un redactat que quedarà en el repositori digital del mitjà en qüestió.