No sé si a vostès els passa el mateix (espero que no), però les tres setmanes que discorren, lentíssimes, entre la Mare de Déu d’Agost i Meritxell se’m fan llargues, com passa en aquelles pel·lícules de guions millorables que els directors no saben com acabar a temps (i acabar-les bé). Són com el desert dels tàrtars, com una mena de llimb en vida. Si els aeroports són no-llocs, aquestos dies estranys són el no-temps. Les orenetes i altres plomífers migrants ho saben i ja fa dies que preparen les maletes o han començat a desfilar cap a les seves casernes d’hivern, sense fer cas al calendari. I ens diuen, tot piulant: mireu, que ja en tenim prou i fins-l’any-que-ve-si-déu-vol. Fins i tot diria que alguns nens sospiren perquè s’acabi aquesta agonia i comencin les classes una altra vegada, esgotats i desconcertats per tanta sobredosi de gelats, llibertinatge i indisciplina. Com en aquelles històries d’universos paral·lels, però en versió casolana, ara coexisteixen els que se’n van tard de vacances, esperonats per una il·lusòria fantasia d’originalitat, i els que ja són a la feina i sospiren perquè no vinguin més calorades i tot recuperi l’anormalitat habitual. Ara a les set –a les nou, de fet– ja és fosc, com ens promet la dita, i aquesta és la promesa de dies equilibrats i llum més baixa i nits llargues i profitoses de tè, manteta i foc a terra. Més whiskeys i menys gintònics. Ja falta menys perquè arribi l’hivern i les seves incògnites (què passarà? en tindrem un de veritat o serà tan sols un assaig, un simulacre, com els darrers?), i aquest és un petit i trist consol per sobreviure durant els –encara llargs– dies de la propina.