Creat:

Actualitzat:

A un dels primers llocs on vaig treballar, hi havia un home, ja gran, que cada any, quan s’apropaven les vacances, demanava als companys amb què tenia més confiança on pensaven estiuejar i, en cas que fos a alguna població del territori espanyol, si li farien el favor de portar-li una postal del lloc amb el dors en blanc. Primer vaig imaginar que les col·leccionava, les postals. Temps després em van dir que aquell home no havia sortit mai de Barcelona, i amb prou feines del seu barri, i que les postals que li portaven les enviava a amics o parents fent veure que eren d’on ell havia passat uns dies d’estiueig, confiant que ningú no es molestaria a comprovar el mata-segells. No sé què se’n va fer d’aquell home, però sospito que la seva fictícia vida social es va començar a extingir el dia que van aparèixer les primeres càmeres digitals. La fotografia digital no tan sols ha convertit les postals en una raresa d’altres temps sinó que en cosa d’una dècada ha transformat completament el seu ús social. Quan t’havies de gastar uns bons calers en rodets de pel·lícula i a dur els negatius a revelar, cada fotografia era, en certa manera, única, encara que fos una més entre un milió; i enviar una postal, a banda de ser l’alternativa ideal per als que no tenien càmera, donava a entendre a qui la rebia que, ni que fos per un instant, havies desitjat compartir les teves vacances amb aquella persona. Ara ni tan sols cal tenir càmera. Amb el mòbil pots enregistrar fotos i vídeos a dojo i compartir-ho a tantes xarxes socials com vulguis amb la resta de la humanitat, esperant, potser, que la collita de likes justifiqui el temps perdut.

tracking