“Nos ancêtres les Gaulois”, diu que aprenien a l’estudi tots els francesets i francesetes, des dels bretons de Plouarzhel fins als de les polinèsies illes Marqueses, passant pel Camerun colonial, d’una punta a l’altra de la Francofonia. La metròpoli i els DOM–TOM, tots units en el record del dissortat Vercingetòrix i el seu valerós poble bàrbar, sotmès, però, per les legions romanes. I quin estudiant de llatí no té, gravada amb foc en algun raconet del cervell, la més cèlebre arrencada literària de totes, la cesariana “Gallia est omnes divisa in partes tres”. I aquí, també: no hi ha setmana que no apareguin titulars tals com aquest: Acord de cooperació perquè metges gals operin al país. La veritat, la primera imatge d’un metge gal que em ve al cap és la del druida Panoràmix. Però això és el producte de les males lectures d’infantesa, segurament. És bonic buscar els referents històrics, perquè ens recorda que el passat modela el present i ens prepara el futur. Però ho podríem ampliar i no limitar-nos als pobres gals. Sí que ens passa una mica amb els lusitans, però para de comptar. És llàstima que no tinguem gaire tracte amb els escandinaus, que responen a la perfecció al tòpic víking. I els pictes escocesos, els dàlmates croats. I quan governava Aznar a les Espanyes, per exemple, ens hauria agradat que els papers el titllessin de líder ibèric (o celtibèric, més aviat), de la mateixa mena de Viriat. O visigot, que també li hauria escaigut. I no ens oblidem que el seu ambaixador d’ara, el senyor Ros, és membre destacat de la tribu dels ilergets, com l’Indíbil i el Mandoni.