Els ciutadans dels països benestants hem esdevingut cada vegada més gent de moltes paraules i de poca paraula. Parlem molt, massa, ja sigui de viva veu, per escrit o amb qualsevol altre dels llenguatges que ens hem inventat, però a l’hora d’assolir i mantenir qualsevol compromís dubtem i cerquem mil excuses per fugir d’estudi. Generem cada cop més soroll, i enmig del xivarri perdem de vista que és des del silenci que es mouen les regnes del que passa al món. Admirem els bocamolls que alcen molt la veu, però a l’hora de fer balanç dels seus fets no hi trobem res veritablement ressenyable. Cridar per no dir res i fer encara menys. És així que cada cop que es produeix una catàstrofe natural o humanitària la primera reacció és la passivitat; després, quan és palès que no es pot continuar mirant cap a un altre costat, es convoquen comissions d’estudi que, en el millor dels casos, acaben oferint un dictamen que era obvi des d’un bon principi; o convocant una nova comissió per “depurar responsabilitats”, que és una manera tan elegant com cínica d’abocar el problema a un carreró sense sortida. No cal anar gaire lluny per il·lustrar amb exemples concrets aquesta actitud, perquè es dona tant en l’àmbit domèstic com a escala planetària. L’hem vist en la crisi dels refugiats sirians, en el rescat de la gent que intenta travessar la Mediterrània a la desesperada, o a l’hora de sufocar els recents incendis a l’Amazònia. De tots tres casos se n’ha parlat fins a l’extenuació, però la gent segueix morint al mar o malvivint als camps de refugiats, i selves i boscos segueixen cremant arreu, sovint per afavorir obscurs interessos privats.