Un dels efectes col·laterals de fer-se gran és que es desdibuixen els límits de les estacions, de les relacions amb els altres i la percepció del temps. Presbícia de la vida, suposo. De la mateixa manera que deixem de veure amb nitidesa la carta del restaurant, alguns aspectes de la vida també es van fent cada cop més borrosos. Si hagués tingut temps, Zygmunt Bauman segur que hauria fet un altre llibre brillant titulat –alguna cosa així– com la vellesa líquida. S’encadenen els estius als hiverns. Ahir ens fèiem fotos dels peus vora el mar, i avui ja estem pensant en què farem de dinar per Nadal. I jo no sé com he arribat fins aquí. Les persones que coneixem de sempre ja hem oblidat si ni tan sols ens agraden. Ens són familiars, i el que és familiar, ja se sap. És nostre i per tant assumible, sigui quina sigui la seva natura. El criteri emocional sembla que també es desdibuixa amb els anys. Però el que porto pitjor són els buits. Darrerament em vessen les pèrdues. Com en un macabre joc, la música s’atura de sobte i una cadira queda buida. Però el joc, malgrat tot, continua. Potser és que el fred ha arribat de sobte. Potser quan canvia l’estació ens cal també una manteta emocional que ens abrigui dels recordatoris, de les persones que ens falten, d’aquells que ja no hi són, o que ja no hi són de la mateixa manera. Potser la culpa és de la roba d’hivern que s’ha fet petita a l’armari mentre fèiem el vermut. O dels peus dels nens, que es van fent grans i als quals cada cop entens menys. Potser sí que només ens fem grans. Més sàvies, més descregudes i més líquides.