Afirma Susanna Vela (al Foc i lloc de dilluns passat) que la participació d’Andorra a la Biennal de Venècia “requereix importants dosis de pedagogia per ser entesa i compartida per la ciutadania”. Hi afegiria que tota inversió pública en l’àmbit cultural requereix una dosi no menor de pedagogia, perquè les seguim considerant com una despesa prescindible en lloc de posar en valor el sector cultural com a motor econòmic i factor de cohesió social. És així com s’acaba donant peu a paradoxes com ara contractar una empresa cultural com el Cirque du Soleil per promocionar el turisme a Andorra, i alhora qüestionar cada cèntim que es gasta en la promoció exterior de la cultura del país. Si la Biennal de Venècia és un bon aparador o no per al Principat és una qüestió que hauran de debatre serenament i sense prejudicis totes les parts implicades; però, pel que fa estrictament al vessant econòmic, també caldria debatre amb les institucions culturals, promotors privats, escriptors, artistes plàstics, fotògrafs, etcètera, com és que per a determinats projectes hi ha prou recursos per reunir un finançament que podríem definir com a folgat, mentre que, a l’hora de subvencionar el gruix de les activitats de l’any, la majoria de les entitats culturals s’ha de conformar amb una quantitat simbòlica (per no dir ridícula). Seria trist deixar perdre tota la feina que s’ha fet per ser presents a la Biennal de Venècia, però certament seria més trist fer servir els grans esdeveniments com a excusa per abandonar a la seva sort els creadors andorrans que miren de subsistir en un panorama ja prou difícil.