Sant tornem-hi. Les eleccions a Espanya seran al novembre, el 10. Les segones després de la investidura fallida de Pedro Sánchez. I novament campanya, gastar diners, això sí, menys gràcies a la reforma feta al 2016 de llei que contempla menys espais de campanya, canvis en el calendari i menys diners per escó. En total, però, la broma costarà careta. La culpa no la vol ningú i el bloqueig o la incapacitat per fer govern és sempre cosa dels altres, mirant cap a l’altre cantó com si amb ells no anés la cosa. Uns perquè no volen pactar, els altres perquè no es volen abstenir i el tercers perquè no volen cedir cadires de poder. Tots, qui més i qui menys, tenen la seva justificació per mirar a l’altre cantó alhora de senyalar el perquè de la repetició. Però la veritat és que és fruit de l’estratègia dels seus partits, del tacticisme cínic que fa prevaldre els interessos propis als comuns. Però amb la divisió de vot que hi ha a Espanya, seria estrany que algú tingués els suports necessaris per governar en solitari, sense haver de cedir ni sotmetre’s a cap força minoritària. La capacitat per negociar no abunda, sembla que el poble no ha votat bé o almenys no prou bé pels polítics que no s’adonen que potser són ells els incapaços d’arribar a acords i pactes. I ara toca capitalitzar el bloqueig i demanar allò tan comú del vot útil per evitar per enèsima vegada la no-investidura. La dreta es frega les mans enmig d’una lluita fratricida pel lideratge mentre l’esquerra fa honor a la tradició amb allò que no saben unir-se sota cap circumstància ni per repartir-se el poder. Doncs res... a votar.