El 10N, d’aquí a quatre dies mal comptats, el Regne d’Espanya celebrarà les seves quartes eleccions generals, en quatre anys! Rien ne va plus, que diria un crupier si estiguéssim en un casino. No és el cas, però sí que la cosa s’assembla força a un mercat o si m’apuren a la borsa. Els vots, l’estimada mercaderia que es disputen els partits en cada escomesa electoral, sembla que han esdevingut un problema. Cada vegada més reflecteixen la societat que els emet. Vull dir que són diversos i variats, com es correspon a una ciutadania que en quaranta anys ha evolucionat del blanc i negre i el monocultiu televisiu al menú a la carta en colors, HD, 3D, 4K, 5G i el que sigui que hagi de venir... En ple segle XXI i a diferència del que passa en altres països mediterranis, a Espanya la cultura del pacte (polític) no ha quallat. La inoperància i incapacitat dels partits per consensuar un govern de coalició ha quedat prou evidenciada aquests darrers mesos. És evident que no tothom ha fet el canvi de xip. PP-PSOE enyoren el bipartidisme, aquells meravellosos anys en què es repartien el pastís, amb la connivència de les formacions “autonòmiques” basques i catalanes. Jo al govern, tu a l’oposició i tiro perquè em toca! El que té més bemolls és que el primer que han demanat els molts barruts, abans i tot del tret de sortida de campanya, és que els votin molt, per assolir una majoria prou sòlida per governar sense pactes “incòmodes”. I tant l’hi fot, si mires al centredreta o la dreta pura i dura, tots volen el mateix. L’esquerra, per la seva banda, continua ocupada buscant-se les essències.